Sunday, June 7, 2015

Ayotzinapa o la dissolució de l'Estat mexicà

Recuperem un article de Alejandro Nadal (@anadaloficial) aparegut a La Jornada al Novembre de 2014 i traduit  a la secció  Amèrica de l´Espai  Fàbrica sobre la degradació del concepte d´Estat com espai públic i polític de discussió en l´ambit mexicà. La  celebració d´eleccions municipals i regionals a Mèxic ha coincidit amb una onada de protestes i movilitzacions socials massives, durament reprimides per l´Estat (que insisteix en assenyalar al narcotràfic com a únic element desestabilitzador al pais). Es tracta d´un malestar latent que, desde l´elecció al 2012  del actual president del PRI (72 anys al poder entre 1929 i 1994 en el que alguns definiren com "la dictadura perfecta" ) Enrique Peña Nieto, ha anat augmentant al ritme de privatitzacions i retallades de drets socials; la desaparició de 33 estudiants d´Ayotzinapa a Iguala (Guerrero) va contribuir a cristalitzar el sentiment de repulsa i cansament d´una població farta d´execucions extrajudicials, desaparicions forçades i abusos per part de forces policials corruptes i militars fora del control civil. Hem afegit alguns hyperlinks i materials de context al final de l´article.

Retrtas dels 43 desapareguts a Ayotzinapa elaborats per el col.lectiu #ilustradoresconAyotzinapa

Ayotzinapa o la dissolució de l'Estat mexicà

Escrit per  Publicat a  Amèrica 
Espai Fàbrica  
Els crims contra els estudiants d'Ayotzinapa mostren un procés que està en marxa des de fa tres dècades: la dissolució de l'Estat mexicà. Avui ja ningú, crec que ni en el govern, sosté la tesi que aquest crim és una gesta més de la delinqüència organitzada. Amb el temps s'ha aclarit la profunditat del drama: l'Estat mexicà és l'autor d'aquesta massacre, com ho va ser a Tlatlaya i en tants altres llocs en els últims anys. L'advertència de Peña Nieto sobre l'ús de la força s'havia d'haver conjugat en temps passat. La força de l'Estat ha estat usada en innombrables ocasions perquè un Estat en desintegració sent que no té cap altra base per sostenir l'statu quo.
A Mèxic, l'Estat "de tots i per a tots" va ser una aspiració que va cristal·litzar en alguns articles de la Constitució de 1917. Aquests eren els articles dels drets socials, els que garantien la propietat de la terra comunal i d'empriu, com també els drets dels treballadors. Aquest anhel també estava plasmat en els preceptes relacionats amb la propietat originària de la nació sobre terres i aigües dins dels límits del territori, com també dels recursos naturals en el subsòl de la plataforma continental. L'ofensiva contra d'aquests preceptes fonamentals de l'Estat mexicà va arrencar tan aviat va concloure el congrés constituent de 1917.

Les arrels de la dissolució de l'Estat mexicà emanat de la Revolució de 1910 estan en els pactes que van frenar la mobilització de masses lligada a la lluita armada. I encara que ja des dels anys quaranta es va posar en marxa una veritable contrarevolució, no va ser fins al 1982 que les classes dominants van trobar l'aliat que havien esperat. La crisi del deute va permetre destruir els fonaments de l'Estat mexicà, forçant la subordinació a un nou model econòmic que aprofundiria l'explotació de les masses. El que quedava de l'Estat "de tots" va ser reemplaçat i només en va quedar l'Estat com a espai de rendibilitat del capital. Les “lleis de l'economia” es van convertir en un mecanisme de dominació eficaç, lleis suposadament objectives davant les quals l'esquerra institucional no va fer res. Incapaç de fer una crítica del discurs del capital (la teoria econòmica), va haver de renunciar a la possibilitat d'identificar i obrir trajectòries alternatives. No va poder o no va voler adonar-se que aquestes lleis econòmiques del neoliberalisme representaven la degradació última de la política. El model econòmic que es va imposar a Mèxic a trets en les últimes tres dècades té dues característiques centrals. Primer, no pot oferir desenvolupament econòmic i social perquè l'immobilisme de l'Estat és l'antítesi de les lliçons de la teoria del desenvolupament econòmic. Segon, és un model dissenyat per recompensar el pillatge d'una classe en la qual es concentra cada vegada més la riquesa i el poder econòmic.

Avui les mostres de la desintegració es troben sobretot en la renúncia de l'Estat mexicà a ser l'espai privilegiat per a dirimir controvèrsies. No només en termes de proporcionar justícia als més febles, sinó fins i tot per resoldre els conflictes entre les diferents esferes del capital. Per dir-ho com Gramsci, a l'assaig La conquesta de l'Estat (publicat a L' Ordine Nuovo l'any 1919), l'Estat mexicà fins i tot deixar de ser l'espai que unifica i disciplina la classe dominant. Els senyals de la dissolució estan per tot arreu. El poder executiu està marcat per la ineficiència i la letargia profunda, excepte quan es tracta de provocar i amenaçar amb l'ús de la força “legítima”. En les secretaries d'estat es mouen papers d'un escriptori a un altre, però no hi ha comunicació amb el món real. El poder judicial s'ha enfonsat des de fa anys en la corrupció i venalitat dels seus funcionaris: la justícia costa diners i el qui no en té ha d'oblidar les aspiracions de tracte just davant de la llei. El poder legislatiu és un lloc en el qual senadors i diputats es reuneixen no per deliberar, sinó per passar llista i acatar instruccions de cúpules sotmeses a interessos espuris. Els partits polítics són tristes corretges de transmissió de l'ordre del capital i no ofereixen alternatives ni oposició democràtica. Incloc aquí tots els partits de les esquerres institucionals que, per si fos poc, avui s'han vist esquitxades pels crims de Ayotzinapa.

És important analitzar la dinàmica de la crisi orgànica de l'Estat mexicà. Les transicions històriques són gairebé sempre violentes. En aquests processos sobrevenen sovint les crides i convocatòries de les juntes de notables per treure les castanyes del foc als poders establerts. Seran les expressions d'un ordre moribund que encara no és reemplaçat per un nou estat de coses. L'esdevenir històric està marcat per la incertesa i caldrà analitzar acuradament la situació per innovar responsablement a cada pas del camí. Però, sense cap dubte, caldrà avançar cap a un món en què la societat política se sotmeti plenament a la societat civil.

Url original  http://espaifabrica.cat/index.php/internacional/america/item/890-ayotzinapa-o-la-dissoluci%C3%B3-de-lestat-mexic%C3%A0

Més informació

Al blog

A través d´@OnadaExpansiva
A OnadaExpansiva Redux